El freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) és un arbre de la família de les oleàcies que p ot arribar als 40 metres d'alçada . Té el tronc normalment recte i la capçada densa i amb forma de cúpula més o menys allargada. L'escorça jove d'aquest arbre és llisa i grisa, però en envellir es fissura. Les branques són ascendents. Els branquillons són gruixuts, estan puntejats de lenticel·les blanques i la seva disposició és oposada. Els borrons són grossos, rabassuts i de color negre. Al llarg dels branquillons hi ha parelles de borrons oposats, i a l'extrem n'hi ha 3: el borró apical i 2 de laterals.

Les fulles del freixe de fulla gran són caduques i compostes imparipinnades, fan 20�30 cm de llarg, normalment tenen 9�13 folíols �però poden tenir-ne tan sols 7� i estan en disposició oposada. Presenten tan sols alguns pèls als nervis del revers. Els folíols fan (2,5)5�11 cm de llarg i (1)1,5�3 cm d'ample, són estretament ovats o lanceolats, tenen la base normalment més o menys arrodonida i acaben en punta. No tenen peciòlul i tenen el marge dentat, amb les dents dirigides cap a l'àpex, més nombroses que els nervis laterals i amb els entrants entre elles rectilinis i estrets. Estan disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l'anvers i més pàl·lids al revers. A la tardor, les fulles es poden tornar de color groc més o menys marronós abans de caure, però sovint cauen encara verdes.

Les flors són petites i de color porpra, que es torna groc quan s'obren les anteres. No tenen calze ni corol·la i es troben agrupades en panícules denses que apareixen abans que les fulles sobre els branquillons crescuts l'any anterior. Poden ser hermafrodites o unisexuals. En cas d'haver-n'hi, el pistil és únic i, si presenten estams, en tenen 2. La floració es produeix de març a maig. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. Els fruits són sàmares lanceolades de 2,5�5 cm de longitud. Estan constituïdes per una llavor allargada i un pericarp membranós que s'expansiona formant una ala prima que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color verd clar i adquireixen un color marró clar quan maduren a la tardor. Persisteixen a l'arbre després de la caiguda de les fulles.

El freixe de fulla gran és bastant exigent pel que fa a la humitat del sòl, tolera mitjanament bé l'ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. Es propaga per llavors i, artificialment, per esqueixos. És de creixement ràpid i no acostuma a viure més de 150 anys. 

La seva fusta, de color groc pàl·lid rosat, és molt dura, molt elàstica i de densitat mitjana o alta. S'utilitza en ebenisteria (xapes, paviments) i en torneria (mànecs d'eines, trineus, aparells de gimnàstica, tacs de billar). Les fulles constitueixen un bon farratge per al bestiar. Tradicionalment s'han utilitzat com a aliment de reserva per a l'hivern, però aquest aprofitament és cada cop més infreqüent. S'han usat també en medicina com a laxant i diurètic. 

És una espècie pròpia dels boscos caducifolis humits d'Europa, on creix sobre els sòls rics en nutrients. A la zona sud de la seva àrea de distribució coincideix amb el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), una espècie molt similar al freixe de fulla gran que és freqüent als boscos de ribera del Bages. L'existència d'individus amb característiques intermèdies entre les dues espècies fa pensar en una probable hibridació. Per distingir fàcilment Fraxinus excelsior de Fraxinus angustifolia cal fixar-se en el color dels borrons i en les dents dels folíols. Dins del Bages, tan sòls es considera autòcton al Moianès i al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Els freixes de fulla gran de Montserrat es consideren subespontanis, descendents d'exemplars plantats al monestir. [fotos Florenci Vallès]