LA SUCCESSIÓ: VEGETACIÓ PRIMITIVA, VEGETACIÓ ACTUAL I VEGETACIÓ POTENCIAL

Tenim prou dades per afirmar que, en general, la superfície del Bages que trobem actualment coberta per vegetació espontània ha estat fortament alterada per l’home durant segles. La major part d’aquesta superfície era ocupada per conreus (vinyes, oliveres, ametllers...) a finals del segle XIX, com ho demostren les fotografies antigues i la presència de marges i barraques. L'àrea coberta per vegetació espontània probablement va assolir el seu mínim històric durant la darrera dècada del segle XIX, just quan va arribar la plaga de la fil·loxera (1892) que va assolar les vinyes. En aquell moment, el conreu de la vinya havia arribat a la seva màxima expansió a causa de la gran demanda de vi que hi havia en el mercat internacional com a conseqüència de la baixada brusca de la producció a les zones on ja havia arribat la plaga.

Els incendis forestals posen de manifest un paisatge agrícola antic de feixes, canals de desguàs i barraques que es mantenia amagat sota la coberta arbòria. Les fotos corresponen a un mateix indret de la vall de la riera de Santa Creu (el Pont de Vilomara i Rocafort), la de l'esquerra és feta el febrer del 1986 i la de la dreta l'abril del 2000.

Actualment, les comunitats vegetals que trobem no són, en general, les que corresponen a la vegetació primitiva que hi havia abans de la forta intervenció humana, sinó que es troben en diferents fases de la successió secundària que porta a la vegetació potencial -la que hi hauria si no hi hagués cap intervenció humana durant molts anys-.

Esquema de la successió de vegetació

Estudiant la successió de comunitats vegetals que té lloc al llarg del temps en camps de conreu abandonats i altres espais alterats, i tenint en compte les característiques de la vegetació que cobreix les escasses àrees que han estat històricament poc alterades, es pot tenir una certa idea de la vegetació potencial d'una zona determinada.

Roures (de color bru vermellós a l'hivern) i alzines creixent a l'ombra dels pins blancs al bosc de la Sala (Sallent). La situació inversa mai no es dóna. Si no hi ha cap pertorbació, tard o d'hora roures i alzines dominaran el bosc.

Es pensa que a la major part del Bages, als vessants encarats al sud (solells o solanes), l'arbre dominant seria l'alzina; als vessants d'exposició intermèdia (que no miren ni al nord ni al sud) i zones planes trobaríem un bosc mixt d'alzines i roures (a les zones rocoses probablement dominarien les alzines i a les zones amb un sòl profund probablement dominarien els roures); als vessants encarats al nord (obagues), els roures dominarien clarament i, a banda i banda dels rius, creixent sobre els fèrtils al·luvions de nivell freàtic poc profund, trobaríem un esponerós bosc de ribera en el qual dominarien els àlbers, els freixes de fulla petita i els oms. La major part del territori estaria coberta pels boscos citats, però probablement trobaríem clapes de garriga enmig de roques assolellades i, en els sòls inundats de vora els rius, dominaria el canyissar. Al Moianès, amb un clima més humit, els roures segurament dominarien en detriment de les alzines.

Esquema de la vegetació potencial i actual en una vall del Bages
Esquema de la distribució d'alzines i roures a la vegetació potencial

La major part de la vegetació espontània actual té el seu origen en la propagació de les plantes que la formen des dels escassos refugis o illes que l'agricultura els va deixar (principalment zones rocoses, sovint amb fort pendent) vers els camps de conreu abandonats a partir de finals del segle XIX. Un centenar d'anys des de l'abandó del conreu, dins l'escala temporal d'un bosc, és un temps curt i, per aquest motiu, no és d'estranyar que dins les illes a què es feia referència més amunt trobem moltes plantes que són rares a la resta del territori. En aquest procés de recolonització tenen molta importància els animals com a agents dispersadors de moltes llavors.

A la flora d'una zona concreta tenen tanta importància els factors ambientals físics i químics com la dificultat d'arribada de llavors de les diferents espècies que potencialment poden viure-hi. El fet que hi hagin arribat o no determinades llavors està directament relacionat amb el grau d'abundància a l'àrea, en sentit més extens, d'individus progenitors; el qual, a la vegada, està inversament relacionat amb l'impacte negatiu de l'activitat humana sobre aquestes espècies. Com a exemple, podem fixar-nos en les obagues de la vall del riu Calders, on abunden l'auró blanc, la pinassa i el pi roig, però que són encara lluny de tenir la diversitat arbòria de les obagues ambientalment similars del turó de les Tres Creus i del Cogulló de Cal Torre, al municipi proper de Rajadell, on s'hi troben a més el grèvol, la blada, la moixera i la moixera de pastor. L'explicació més probable és que, en alguna època passada, l'activitat humana va causar al terme de Calders l'extinció de totes o d'algunes de les espècies d'arbres que es troben a Rajadell, però no a Calders.

Sovint al Bages, com a gran part de Catalunya, la idea de bosc s'associa amb la idea de pineda. A la nostra comarca, però, sense la intervenció humana, els pins probablement només dominarien en els pitjors sòls. La major part de les pinedes bagenques ha crescut sobre conreus abandonats, on el bosc que constituïa la vegetació primitiva va ser arrancat segles enrere. El pi blanc, la pinassa i el pi roig, per aquest ordre, són ara tan abundants per les seves poques exigències pel que fa a la qualitat del sòl, per la seva gran capacitat de dispersió i pel seu creixement relativament ràpid. El pi blanc, a més, és dels arbres que tolera més la secada, la qual cosa el converteix en el colonitzador més eficaç dels arbres bagencs. L'expansió de les pinedes també ha estat afavorida directament, plantant pins i disminuint-los la competència estassant tota planta llenyosa sota seu.

La vegetació del terme de Manresa, capítol extret de "El medi natural del terme de Manresa" (2002), de Florenci Vallès.
Mapa de vegetació del terme de Manresa, (mapa, interpretació), de Florenci Vallès

LES PERTORBACIONS

La successió de la vegetació actual vers la vegetació potencial sovint s'interromp o tira enrera a causa de pertorbacions diverses, ja siguin esporàdiques o constants, per motius naturals o per accions de l'home.

El foc forestal (tractat en un capítol particular) ha estat durant aquests darrers decennis la pertorbació de més abast als boscos del Bages, però no pas l'única.

De tothom és coneguda la proverbial variabilitat del nostre clima mediterrani, sobretot pel que fa a les pluges. Les situacions meteorològiques extremes, precisament per no ser norma del clima mediterrani benigne, quan es produeixen solen ocasionar danys considerables a la vegetació.

La fredorada de gener de 1985 va influir, però mínimament, en el procés de successió en matar alguns pins blancs, sobretot a les fondalades. El seu efecte, en el cas d'aquesta espècie, va ser similar al d'una tala selectiva. En el cas de diverses espècies termòfiles rebrotadores (oliveres, arboços, llentiscles...) el fred en va matar la part aèria, però no pas la subterrània.

La secada de 1994 (en el període que va de març a agost va ploure a Manresa al voltant de la tercera part del que és habitual), a part d'estar directament relacionada amb els grans incendis, va produir canvis en la vegetació de les àrees amb poc gruix de sòl de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. A moltes alzines se'ls va assecar la part aèria i d'altres es van morir. Tot plegat va afavorir competitivament l'aladern fals (Phillyrea latifolia), un arbret sovint arbustiu, més ben adaptat a la sequera que l'alzina. L'estiu del 2003, una calorada extrema va afectar de manera similar, però amb menys intensitat, sobretot la vegetació de les àrees rocoses de Sant Llorenç del Munt i va propiciar l'incendi de Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. Però l'episodi de sequera d'impacte més greu i més extens al conjunt de la vegetació del Bages ha estat, fins ara, el de l'any 2005. Durant l'any meteorològic 2004-05, la pluja caiguda va ser només d'un terç de la mitjana. Les àrees d'alzinar afectat per la sequera a Montserrat s'estenen, l'any 2005, també pel vessant nord. Després de les anhelades pluges de tardor, algunes plantes van florir a deshora.

Dues imatges del bosc de les Marcetes, a Manresa, després de la ventada del 17.08.03. A dalt, l'alzina centenària de davant del mas que, amb els seus dos metres de perímetre de tronc era la més gran de la zona, arrancada per la ventada. A sota, diversos pins blancs destrossats.

Ventades com la del 10 d'octubre de 1987, amb una punta de velocitat màxima de 137 km/h a Manresa, i la del 24 de gener del 2009 que va afectar tot Catalunya, o tempestes com la del 17 d'agost del 2003, amb un cop de vent huracanat registrat a l'estació meteorològica de la Culla (Manresa) de més de 170 km/h -el valor màxim de l'escala de l'anemòmetre-, poden produir caigudes massives de grans arbres i, per tant, la creació de clarianes on tindran lloc processos de successió a petita escala. L'efecte destructiu del vent queda reforçat si abans la pluja ha estovat el sòl.

Les nevades, especialment les de volves grosses i enganxoses com la de l'any 1986, també poden produir el trencament de branques i troncs, especialment en arbres mediterranis, poc adaptats a la neu, com el pi blanc, el pi pinyer i l'alzina.

Els materials argilosos que predominen a la major part del Bages són susceptibles de tornar-se fluids i donar lloc a esllavissades quan, després de llargs períodes plujosos, queden amarats d'aigua. Un important episodi d'esllavissades es va produir al final del període plujós que va tenir lloc entre finals de setembre de 1996 i finals de gener de 1997. A les zones afectades per esllavissades té lloc un procés de successió similar al descrit en el cas dels camps abandonats.

D'altra banda, diferents impactes ambientals derivats de l'acció humana interfereixen de manera insidiosa la successió. Per la seva incidència especialment negativa a l'afectar el sòl a més de la vegetació, cal tenir en compte el pasturatge excessiu i la circulació de vehicles a motor. El pasturatge alenteix o atura el procés de successió. Practicat en excés pot portar a una successió de degradació i, puntualment, a la desertització per pèrdua de sòl. A les carrerades de pas del bestiar, igual com a les zones de pas de motos de trial, aquest procés és acusat.

Vegeu l'article Pertorbacions, de Jordi Badia.

[Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia i Oriol Oms]