LES PINEDES: BOSCOS TRANSITORIS

Actualment el pi blanc (Pinus halepensis), i en menor grau la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) i el pi roig (Pinus sylvestris), acostumen a ser els arbres dominants a les masses forestals bagenques, però es creu que serien molt menys freqüents als boscos que correspondrien a la vegetació potencial, en la qual, probablement, només dominarien a les zones erosionades amb sòls esquelètics. Els pins són ara tan abundants per la seva gran capacitat de dispersió, el seu creixement relativament ràpid i les seves escasses exigències pel que fa a la qualitat del sòl. Totes aquestes característiques fan que siguin molt eficaços en la colonització de les grans extensions agrícoles que han estat abandonades, sobretot al llarg del segle XX. A més, els humans tradicionalment els han afavorit directament plantant-los i fent estassades que sovint han consistit a tallar tot el que creix sota els pins. La pinassa, que per viure bé necessita sòls més humits que el pi blanc, abans dels incendis de la dècada de 1990 ocupava grans extensions a les zones muntanyoses del nord de la comarca. El pi roig, amb requeriments hídrics superiors als del pi blanc i als de la pinassa, domina encara a gran part del Moianès.

Malgrat els incendis, les pinedes de pi blanc més o menys pures, com aquesta de la vall de la riera de Rajadell, encara ocupen grans extensions del Bages.
Els fets clau que demostren que la major part de les nostres pinedes són comunitats vegetals transitòries, és a dir, que si no són alterades tendeixen a desaparèixer i esdevenir boscos d'alzines i roures, són els següents:

a) Sota els boscos espessos de pins vells no creixen pins joves, però en canvi hi creixen roures i alzines joves.

b) Sota els boscos densos d'alzines i roures és molt difícil trobar un pi jove; si en trobem algun és sempre en indrets que, pel motiu que sigui, són poc ombrejats.

En la contínua lluita per la llum que té lloc als nostres boscos, a la llarga, els pins sempre acostumen a ser desbancats per alzines i roures, els quals formen boscos que esdevenen permanents si no són sotmesos a alteracions profundes (rompudes, incendis continus...) i el clima no canvia massa. Els estudis de la variació del pol·len durant l'holocè (darrers 10.000 anys) demostren que, just abans de l'expansió de l'agricultura, els pins eren molt més rars que actualment.

Donat el caràcter secundari de les nostres pinedes, no és d'estranyar que, així com en el cas de l'alzinar i la roureda ens hem referit a tot un conjunt de plantes que acostumen a viure associades als respectius arbres dominants, en el cas de les pinedes, això no és possible. Sota els pins podem trobar brolles, prats secs, joncedes, garrigues i bardisses. També hi pot haver roures i alzines joves (amb les seves plantes associades), els quals, si es deixa progressar el procés de successió, a la llarga constituiran alzinars i rouredes que substituiran les pinedes. De les pinedes només podem dir que són comunitats vegetals en què dominen els pins. L'escola sigmatista, estrictament, no les considera boscos, sinó que parla d'una brolla de romaní amb pins (sovint per referir-se a les pinedes de pi blanc s'utilitza el terme brolla arbrada), una garriga amb pins, etcètera. Les pinedes, especialment les de pi blanc, condicionen poc la vegetació que creix sota seu perquè les capçades esclarissades dels pins ombregen poc. L'ombra dels pins és plena de clapes lluminoses i, com a conseqüència, és suportable per a la majoria de plantes. Això és sobretot vàlid per a les pinedes velles, perquè a les poblacions denses de pins joves la densitat de l'ombra augmenta.

Roures creixent a l'ombra dels pins (pi blanc i pi pinyer) al bosc del Suanya (Manresa). La situació inversa mai no es dóna. Si no hi ha cap pertorbació, tard o d'hora els roures dominaran el bosc. Margues blaves erosionades en forma de xaragalls a Ferreroles (Castellbell i el Vilar). Probablement, el pi blanc, a la vegetació primitiva, tan sols era dominant en ambients com aquest.
Els pins fan poca ombra i, a causa de la resina que contenen, cremen com teies. Malgrat aquests inconvenients, també tenen virtuts: són estoics colonitzadors capaços de viure en sòls esquelètics i, per tant, són una bona arma per lluitar contra l'erosió; aporten matèria orgànica que a la llarga contribuirà a la millora del sòl i al possible arrelament d'espècies amb més exigències edàfiques i, la seva ombra, tot i que poc densa, manté unes condicions d'humitat superiors a les del camp obert, cosa que afavoreix la germinació de llavors de plantes dels alzinars i les rouredes. S'ha dit que les pinedes preparen el terreny als alzinars i les rouredes. Això, referit a sòls alterats i considerat a llarg termini, sembla força evident, però cal tenir en compte que un cop roures o alzines ja recobreixen la major part del sòl, s'arriba a una etapa que pot durar dècades en la qual els vells pins que creixen per sobre seu deixen de ser protectors per esdevenir tan sols competidors. En aquest punt de la successió, una tala selectiva dels pins o un incendi que mata els pins, però només afectar la part aèria de roures i alzines, poden accelerar el procés que porta cap a la vegetació potencial.

Així com el pi blanc és una espècie clarament autòctona, el pi pinyer (Pinus pinea) sembla que va ser introduït a Catalunya en època antiga (romana?) procedent de la Mediterrània oriental (Creta?). Actualment el trobem totalment naturalitzat al nostre país. Al Bages el pi pinyer no presenta una distribució uniforme, sinó que forma clapes on sovint se'l troba, ja sigui com a espècie acompanyant o més rarament dominant, barrejat amb el pi blanc.

Els humans, en general, valorem molt més el pi pinyer que el pi blanc i de motius no ens en falten: tant una espècie com l'altra fan pinyons comestibles, però la primera els fa molt més grossos (el pi blanc té el mal nom de pi bord en relació amb aquest fet). El pi pinyer fa uns troncs més rectes, la seva fusta és de qualitat superior i, des del punt de vista estètic, també és molt valorat per la seva capçada regular més densa i d'un verd més intens que la del pi blanc. A tot això encara s'hi pot afegir un parell de fets no tan coneguts: el pi pinyer suporta millor les baixes temperatures (la fredorada del gener de 1985 va matar molts pins blancs bagencs, però cap pi pinyer) i les erugues de la processionària l'ataquen molt menys que a la resta de pins.

Vegeu l'article Quatre pins, de Jordi Badia.

[Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia, Oriol Oms, Xavier Idígora, Ramon Solà i Marc Vilarmau]