La brolla de romaní a vegades no arriba a cobrir completament el sòl dels llocs més pobres on creix. A les brolles del Bages, el pi blanc, a vegades acompanyat del pi pinyer, sovint forma un estrat arbori més o menys esclarissat.

La brolla de romaní és una comunitat vegetal associada als sòls rics en carbonat de calci en què predominen els petits arbustos, amb una alçària d'entre 0,4 i 1 m. El romaní (Rosmarinus officinalis), que excepcionalment pot superar el metre i mig d'alçada, sol ser l'arbust més abundant a les brolles que porten el seu nom, però, al Bages, sovint el trobem acompanyat d'arbustos de mida similar, com l'argelaga (Genista scorpius), el bruc d'hivern (Erica multiflora) i el romaní mascle (Cistus clusii). També per mates més baixes, com la botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), la farigola o timó (Thymus vulgaris), la foixarda (Globularia alypum), el pinzell (Staehelina dubia), la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), la bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria), l'espígol o barballó (Lavandula latifolia), la botja groga (Bupleurum fruticescens), la coronil·la mínima (Coronilla minima ssp.lotoides), el gavó menut (Ononis minutissima) i la sanguinària (Lithospermum fruticosum). Allà on el sòl conté guix, com als voltants de Collbaix (Manresa) i de Fonollosa o a Fucimanya (Sallent), un curiós arbust de fulles carnoses entra a formar part de la brolla: el ruac (Ononis tridentata). També hi ha alguna herba de flors vistoses, com l'atractilis (Atractylis humilis) i diverses orquídies del grup de les abelleres (Ophrys).

A les àrees més cálides de la punta sud de la comarca, la brolla de romaní s'enriqueix amb la gatosa (Ulex parviflorus), un arbust de morfologia similar a l'argelaga, extremadament punxós, que dificulta el trànsit si arriba a ser dominant i que destaca també per la seva abundosa florida groga a ple hivern.

A les carenes de conglomerat del massís de Sant Llorenç del Munt i de la serra de l'Obac, amb el sòl descalcificat pel rentat, l'estepa blanca (Cistus albidus) substitueix al romaní com a amo de la brolla.

El romaní (Rosmarinus officinalis) és l'arbust omnipresent de les brolles sobre sòl calcari. Les fulles linears, revolutes, d'un blanc tomentós al revers i plenes d'essències li eviten l'excés de transpiració. Pot tenir flors en qualsevol època de l'any.

Malgrat el seu aspecte eixarreït a l'estiu, les brolles de romaní són notables pels aromes que desprenen algunes de les seves plantes (romaní, farigola, espígol, argelaga...) i per l'abundància de flors vistoses, especialment des de finals de febrer fins a començament de juny -el bruc d'hivern, però, floreix principalment al novembre i el romaní pot fer-ho en qualsevol època de l'any-. També destaquen per la seva frugalitat i capacitat de colonització dels sòls esquelètics i, des del punt de vista econòmic, tenen importància per als productors de mel.

Actualment les brolles de romaní cobreixen grans extensions al Bages, sobretot als solells, però també als vessants d'exposició intermèdia amb sòls poc profunds.

Els límits entre brolles, joncedes, prats secs i garrigues no sempre queden clars, la qual cosa és lògica si tenim en compte que totes aquestes comunitats vegetals són transitòries i, acompanyades o no de pins (pi blanc i, puntualment, pi pinyer), ocupen antics dominis de l'alzinar.

[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració de Xavier Adot, J.Enrique Arnold, Xavier Idígora, Jordi Morató, Ramon Solà i Marc Vilarmau]